Tota la història del nostre poble mexica, d’ençà que vam sortir de les Set Coves, és ben plena de batusses entre els Déus. Això sol ja explica moltes de les coses que la gent no sap capir. Nosaltres no podíem comprendre per què Tlàloc esvalotava tant les aigües, com a cops esvalotava, car quan anàvem cap al Vell Astlan va enviar-nos pluges terribles i àdhuc ens llançava llamps, plens de mala fe, que espetegaven molt a prop de les canoes i no les cremaven perquè Ell mateix, abans, ja les havia mullades i la fusta mullada costa molt de cremar. Les canoes se’ns omplien d’aigua i era gran treball de buidar-les, que com més aigua en trèiem més n’hi entrava i jo crec que hauria estat més assenyat deixar-les plenes i buidar-les quan ja no plogués i Ell, el Tlàloc, hauria vist que el seu treball era inútil i l’hauria deixat córrer perquè quan les canoes són plenes d’aigua ja no n’hi cap ni una gota més.

Avel·lí Artís-Gener, Paraules d’Opòton el Vell (Barcelona: Edicions 62, 1979 [1968]), pàg. 77