Definició
Etimologia
Derivat de capcina, variant de capçana, de capçar, del llatí vulgar capitiare, derivat de caput, -itis, ‘cap’, o de capitium, ‘obertura superior de la túnica’.
Usos
I, fins i tot, en una ocasió, vaig observar com s’adormia, al bell mig de la seva xerrameca, un conferenciant ensopit. Quin inefable plaer! La seva veu es va fer monòtona, es va entorpir la seva llengua i finalment va anar relliscant sobre les seves planes, capcinejant, en un suprem i inútil intent de mantenir-se despert. Tan sols el va poder despertar l’agraïda ovació del públic.
Nèstor Luján, «Conferències i conferenciants», dins L’art de citar (Barcelona: Ara, 2004), pàg. 43Un cop vaig sentir dues dones mantenir la conversa següent; l’una afirmava: «Per conquerir el cor d’un home has d’apuntar al seu estómac»; davant això, però, l’altra va esbossar un mig somriure picant, i va capcinejar mentre deia: «‘Vols dir, estimada, que no apuntes massa alt? Potser necessites lliçons d’anatomia». Ara sé que en el fons parlaven de literatura.
Melcior Comes, «La vida després del crític» (Caràcters, núm. 44, juliol 2008)
Tema de la setmana
Verbs acabat en -ejar
Com bé sabeu, ara la premsa parla de la “síndrome del capcineig”, una malaltia un poc misteriosa que afecta la canalla famolenca a l’Àfrica, i que té com a símptoma més evident el capcineig.