El féu entrar, li donaren el violí i, un cop dins, només ells dos, saltant-se la prohibició va encendre una cigarreta i li tirà el fum a la cara. Quan ell va tossir, va quedar més satisfet, es va asseure en una cadira i es dedicà a vigilar, sense convicció, la feina del luthier. Aviat deixà de fumar i va fer capcinades de son.

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz (Barcelona: Columna, 1994)

Passàrem aquella nit mig defallides i fent capcinades de son per les cadires, enmig de policies que entraven i sortien amb gran enrenou, i que ens miraven com si haguéssim caigut de la lluna, perquè nosaltres no teníem l’aspecte embrutit que ells estaven acostumats a veure allí. Cap a la matinada van anar portant altres preses, la majoria gitanes.

Otília Castellví, De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 93