Definició
Reunió tumultuosa de persones, amb molt de soroll, crits i baralles.
Es va armar un canyaret, que els crits es sentien des de l’altra punta del carrer.
Diem que algú arma el canyaret o arma un canyaret quan fa una sèrie d’accions més o menys espectaculars o extravagants, com cridar fort, gesticular, pegar colps, etc., amb el desig de cridar l’atenció. És quelcom semblant a dir que fa una escena. —Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015)
Usos
—Aleshores, ja me’n puc anar?
Ferran Torrent, Només socis (Barcelona: Columna, 2008)
—No.
—M’equivoque si supose que el tal Arpaglia vol pelar-me?
—No ho farà ell.
—He ordenat seguir-lo.
—Deixa’l a les nostres mans.
—En eixe cas revocaré l’ordre. A més, estic segur que Tordera l’acompanyarà i armarà un canyaret.
—Telefona-li i dis-li-ho. És important que no fiquen la pota.Vivim en un Estat molt jacobí, i les autonomies tot just ho dissimulen. Tot ha de ser a Madrid, els ministeris, els instituts, la confecció i el tall. L’oferta pública és un imant de la privada, i el centre ho recull tot. Per això, quan es fa el més petit gest descentralitzador, es munten uns canyarets greus, i quan una autonomia pretén finançar-se pel seu compte, posen el crit al cel. El dèficit fiscal és inevitable, perquè sufraga les institucions de l’Estat, que són de tots. Però aquestes institucions estan en algun lloc, que sol ser el mateix, i hi ha qui se’n beneficia, amb tots els recursos a la seua disposició.
Enric Sòria, «Com el jabugo» (Avui, 29 d’octubre del 2005)
Tema de la setmana
Cridòries i esvalots