No et descriuré el nostre Nadal perquè no acabaria mai. Només et diré que l’alegria anava desbordada per tot el batalló, unit com una gran família entorn del comandant. Tenim la sort que és catòlic, com ho som, «encara que indignes», molts altres. En aquesta data que la cristiandat celebra la seva gran diada trobàvem a faltar més que mai un capellà castrense per completar la festa amb la missa del gall. Val a dir que el metge i el practicant, bons músics tots dos, ens havien preparat la sorpresa d’un cor de soldats que sota la seva direcció van cantar tot un repertori de cançons nadalenques catalanes entre l’eufòria general; ja pots pensar que la Nuri petita va fer rajar el tió —que era, ai las, un tros de cabiró tret de les cases enderrocades—; l’èxit sorprengué la mateixa empresa: anava rajant torrons, neules, caramels, rajoles de xocolata ¡de tot! Hi contribuïen, divertidíssims d’ensarronar la petita (¿per què ens fa tan feliços als grans això d’abusar de la innocència dels petits?), tots els elements de la «república de la pipa» i més que cap el capità Gordó. Ajuda a l’eufòria general el temps que ens fa, en veritat esplèndid.

Joan Sales, carta a la Mercè Figueres del 27 de desembre de 1937, dins Cartes a Màrius Torres (Barcelona: Club Editor, 2007), pàg. 346

T’escric des del meu nou dormitori, que té les parets d’un blanc immaculat sobre el qual destaquen els cabirons rogencs de pi; també de pi és l’arca que hi ha arrambada. L’arca (a Catalunya en diríem caixa de núvia) és a Aragó un moble encara en plena vitalitat; encara els fusters en fan i encara se’n veuen a totes les cases, però no són historiades i de noguera com les nostres sinó llises i de pi.

Joan Sales, carta a la Mercè Figueres del 8 d’agost de 1937, dins Cartes a Màrius Torres, pàg. 279