Les eleccions, a tot arreu, porten el seu bullit i el seu tràngol. Per això les fan: «Per a moure les masses». I per a moure aquestes masses tots els pobles tenen enginys, que uns cops no són lícits i altres… tampoc; però, siga com vulga, constitueixen la llibertat de l’elector, i l’elector, lliure com és, es deixa influir o es retreu segons l’atractiu de l’enginy amb què els hi fan els mirallets aquells que els tenen de fer feliços. Aquí a Eivissa, aquesta força, aquest enginy, o aquests mirallets, els tenen les… ensaïmades.

Santiago Rusiñol, «La força de l’ensaïmada» (1901), reproduït a Des de les Illes, edició de Margarida Casacuberta (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999)

Aquell mateix dia van tenir un disgust. A mitja tarda, en un cotxe molt atrotinat va arribar un senyoret vell amb dos joves que li parlaven amb respecte. Duia una gavardina rebregada i una boina enfonsada fins a les orelles i, tot i ser vell, anava d’una banda a l’altra fent crits i armant bullit. Era l’arquitecte. Va fer tirar una paret a terra, perquè es veu que el mestre d’obres havia badat.

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967)