—M’agradaria que m’escrivissis una novel·la interactiva per a l’Avui —deixa anar, com qui no vol la cosa.
   El primer que em ve al cap és que aquest home no passaria un control d’alcoholèmia.
   —Què vols dir, interactiva?
   —Una d’aquelles novel·les en les quals al final de cada capítol els lectors poden anar triant com continua la història.
   —Bufa! —el tallo, pensant encara en l’alcoholímetre, però el meu suggeriment no el desanima.
   —Cada dia publiquem un capítol al diari, la gent hi diu la seva i per sant Jordi l’editem sencera —remata satisfet—. Què et sembla?
   —Home, no és una mala idea, però…

Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la (Barcelona: Empúries, 2004)

Jo venia de l’escola en bicicleta, pel caminet. A banda i banda s’estenien oliveres farcides. Giro un revolt i ensopego amb l’home de la Lluna. Anava fent saltirons i agafant olives a grapats. Estava tan capficat que ni em va veure venir.
   —Selenita! —vaig cridar.
   Ell va fer un altre bot, aquest cop de l’ensurt. Però no se’n va anar. Més o menys com els conills enlluernats pels fars d’un cotxe.
   —Lladre! —vaig dir jo.
   —És que tinc gana —va dir ell.
   —Aquestes olives no són teves! —vaig dir jo.
   —Bufa! —va dir ell.
   Tot això ens ho vam dir amb gestos, perquè cap dels dos parlava l’idioma de l’altre. Però l’home de la Lluna es feia entendre molt bé. Tenia gana i els camps eren plens d’olives que ningú collia, i ell les prenia, i ja està. No se’m va acudir res més.

Albert Sánchez Piñol, Tretze tristos tràngols (Barcelona: La Campana, 2008)