En Quimet va dir que el nen necessitava aire i carretera: prou terrat i prou galeria i prou jardinet de la iaia. Va fer una mena de bressol de fusta i el va enganxar a la moto. Agafava el nen com si fos un paquet, que només tenia mesos, el lligava al bressol i s’enduia un biberó. Quan els veia marxar sempre pensava que no els tornaria a veure. La senyora Enriqueta em deia que en Quimet era poc expressiu però que estava com boig amb la criatura. Que el que feia no s’havia vist mai. I jo, així que marxaven, anava a obrir el balcó del carrer per sentir de seguida els mecs mecs de la moto quan tornaven. En Quimet treia el nen del bressol, gairebé sempre adormit, pujava els graons de l’escala de quatre en quatre i me’l donava, té, va ple de salut i de vent. Dormirà vuit dies seguits sense parar.

Mercè Rodoreda, La plaça del diamant, XV (1962)

D’aquí, també, l’èxit abassegador i omnipresent dels derivats i degradacions de la forma cançó, que és l’única música que escolta la immensa majoria dels habitants d’Occident. Envoltat des del bressol per un ambient sonor que mira cap enrere, l’oient es refusa a aprendre llenguatges sonors que no entén perquè hom sempre li ha amagat aquesta realitat, i perquè de l’ocultació ha tret la idea que tot llenguatge que no sigui tradicional és degenerat. La melodia, tant com les seqüències i les cadències harmòniques més simples, exerceix una tirania directament proporcional a la seva invisibilitat. I el públic, socialitzat en aquest idioma d’allò previsible, arriba a creure que el que es pensa que entén equival a la totalitat del que és comprensible. En conseqüència, es pensa que en allò que no entén no hi ha res a entendre. Tan pervers com si ens haguessin ensenyat a parlar només llatí i, en sentir parlar una llengua romànica, ens penséssim que es tracta d’un balbuceig sense sentit.

Guillem Calaforra, So i silenci. Assaigs sobre música (Barcelona: Riurau, 2010), pàg. 32