Per aquell temps (1450) és possible que Joanot Martorell fes un altre viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós, les seves lletres de batalla als seus diversos enemics ens el retraten agut i sorneguerament malintencionat, entusiasta d’una cavalleria aleshores ja en decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l’acció directa. Però aquestes lletres revelen que era un gran escriptor.

Joan F. Mira, «Tirant i l’honor del cavaller», pròleg a Tirant lo Blanc (Barcelona: Labutxaca, 2016)

Va escoltar la remor nocturna que provenia del carrer dels prostíbuls, el cant ebri d’un borratxo que arrossegava la veu, la cridòria dels soldats que sortien de les tavernes amb l’humor irritable que deixa la ressaca, disposats a enfrontar-se a la primera ocasió i provocar algun aldarull. Ell també havia estat jove i bregós, però el vi i l’aiguardent eren mals companys. Canviaven el caràcter dels homes; robaven el seny i la voluntat i els empenyien a cometre accions que més tard no eren capaços de recordar.

Núria Esponellà, Rere els murs (Barcelona: Columna, 2009)