Hi ha un nom específic per designar el soroll dels budells: borborigme. És una paraula sonora, onomatopeica, que ve directament del grec i que és pràcticament universal, sinó que és massa culta i no la coneix ningú, llevat dels metges i els caçadors de paraules rares.
    Vam preguntar als oients com en diuen, d’aquest conflicte flatós de gasos i líquids que a vegades es manifesta amb una discreta sordina i a vegades com un intempestiu orgue de gats. Vam recollir aquestes expressions: roncar els budells, tenir rebombori a la panxa, tenir remordiment de budells, plorar els budells, espetegar els budells, cantar els budells, córrer la rateta pels budells, tenir granotes a la panxa.

Ramon Solsona, A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 34

La gent dormia amb els balcons i les finestres mig oberts —en els interiors la calor devia ésser enxubada— i de vegades se sentia, passant, que algú roncava amb un ritme perfectament establert i precisat. Aquest ritme era com l’oscil·lació d’un pèndol —però de vegades es produïa com un ofec en la persona que roncava i llavors es presentava un soroll entre nasal i gutural informe, com un considerable borborigme d’animal antic i cavernari. Després reapareixia el ritme normal.

Josep Pla, El quadern gris (1966)