Jo sóc aquell qui un jorn va dir, en gloses enamorades i estrictes, les gràcies de la nord-americana donzella curiosa, troballa dins una pensió de família, a Ginebra; i més tard l’encís de la bella dama parisenca que, havent estat dreyfusista deu anys abans, havia passat, de poc, a l’altre cantó de la barricada, i en donava els motius, tot gustant les pastes del te i els dàtils brilladors. Però, avui com em preparés a decorar el record d’alguna altra beutat llunyana, Cyinthi ha vingut a estirar-me l’orella, i a dir-me: «Escau, Xènius, al català Glosador, no feminitats estranyes, sinó les aromoses amb perfum de la terra, celebrar…» I és per això que ara voldria contar-vos de la Ben Plantada, que ha florit, més alta que les altres, en aquests dies de calda i d’or, dins un humilíssim lloc d’estiueig, tot petit, i tot blanc, blanc, vora l’amplitud i la blavor del Mediterrani.

Eugeni d'Ors, «De l’aparició de la Ben Plantada», dins La Ben Plantada (1911)

—No les he vist enlloc més, aquestes hortènsies tan blaves —va dir la Roser, admirada. L’Elvira va somriure. Al cap d’una estona, després de sopar, explicaria a la seva amiga el secret de les hortènsies blaves, que aconseguia enterrant bocins de ferro a prop de la planta. Però de moment volia mantenir una mica més el misteri i es va arronsar d’espatlles, com si la blavor de les flors fos una gràcia natural del jardí dels Balart.

Sílvia Soler, L’estiu que comença (Barcelona: Planeta, 2013)