En català comú, befa és ‘escarni, burla, injúria’. Una paraula, dues accepcions, com un país, dos sistemes. Fins aquí, tot en ordre.
   Com devia arribar a aquest sentit de ‘paraula mal pronunciada’? En tinc una hipòtesi que acaricio els llargs vespres d’hivern, com si fos un gat d’Angora. En algun assaig —o uns quants— o bé en una funció —o unes quantes—, algun actor es devia entrebancar reiteradament amb la paraula befa, present en alguna rèplica de diàleg. Intueixo que devia néixer dins del Teatre Lliure —una companyia estable amb molta producció—, durant els anys setanta o principis dels vuitanta. Potser interpretaven alguna obra de Goldoni, de Shakespeare o del fatigant i insuportable Brecht. Potser m’equivoco i la seva procedència és una altra companyia. Els únics que descarto són El Tricicle.
   Fer una befa va passar a voler dir pronunciar malament una paraula.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 111-112