Diu la cançó infantil: «Els qui tripulen la nau pirata han de ser homes ben barbuts. Pere, Pau i Celestí tots porten barba. Tots porten barba els qui van amb mi». D’acord, aquests tres pirates eren barbuts, però com portaven la barba? En català hi ha molts adjectius per definir-la. En aquest rusc en trobem un que descriu una barba espessa: barba-serrat. N’hi ha d’obvis, com barbablanc, barbabrut, barbagrís, barba-roig o barba-ros, però n’hi ha que ho són menys, com barbacàrritx (que és dura), barbaflorit (que és blanca), barbagelat (que és mig blanca) o barbapunyent (que comença a posar barba). Després, és clar, hi ha els que no en tenen perquè són barbamecs i no els en surt o barbafrescos perquè se l’acaben d’afaitar.

Agnès Rotger Dunyó i Jordi Palou, Tutis per a tothom! (Barcelona: Ara Llibres, 2023), pàg. 137

Entre els passatgers que van pujar a bord n’hi havia dos que em cridaren especialment l’atenció. Un d’ells devia tenir uns trenta anys; tenia les espatlles més amples i els braços més llargs que he vist en ma vida. Era ros i barba-serrat, i tenia les faccions ben definides i els ulls grisos, grossos i enfonsats. Mai no havia vist un home tan ben plantat, i d’alguna manera em feia pensar en un antic danès. No és que jo sàpiga gran cosa dels antics danesos: només en conec un de la nostra època que em va estafar deu lliures.

Henry Rider Haggard, Les mines del rei Salomó (Barcelona: La Magrana, 1984), traducció de Rosa Rivero i Mercè Comes, pàg. 11