En sortir, al mateix bulevard hi havia una llibreria oberta. Vaig comprar una biografia de Maria Casares, l’única que tenien. Vaig trobar-la entre un munt de llibres saldats que es venien a vuit euros. Havia estat publicada el 1953 en una col·lecció de títol prou atractiu: «Masques et visages», a l’editorial Calmann-Lévy, i l’autora era una altra dona, la senyora Dussane, que havia estat professora de Casares. En arribar a l’hotel vaig posar-me a llegir-la o, més ben dit, a devorar-la, però aviat vaig adonar-me que no hi havia res de personal, res que tingués a veure amb la dona que fou Maria Casares, només amb l’actriu. Em calia seguir buscant. Em ballava pel cap que ella havia escrit una autobiografia. Fins i tot em sonava haver-ne vist alguna referència en algun diari espanyol quan la Casares estrenà durant la transició immediata El adefesio de Rafael Alberti.

Carme Riera, La meitat de l’ànima (Barcelona: Proa, 2004)

És que no hi havia ningú que tingués ulls a la cara? Qualsevol persona amb dos dits de front s’adonaria de seguida que era un xaval a punt del suïcidi. Ja feia més de trenta-set hores que li ballava pel cap la idea. Era molt millor acabar amb la seva fastigosa vida abans que no pas haver de patir la derrota de viure (o malviure) la resta dels dies exiliat del territori màgic de Rohengrin. Ho duia escrit a la cara. Adolescent en crisi. Els seus ulls injectats en sang deien sos. «Auxili! Ajudeu-me! Proporcioneu-me un ordinador, una connexió a internet o moriré!», suplicava en silenci. Però res de res, tothom girava els ulls cap a una altra banda.

Maite Carranza, Màgia d’una nit d’estiu (Barcelona: Edebé, 2009)