De catifes, al replà, n’hi havien robat un parell i la tercera ja durava massa. Qui les robava, les catifes? La portera deia que era obra dels mateixos trinxeraires que ratllaven l’ascensor, esquerdaven la barana de fusta de l’escala, pixaven al replà, empudegaven les bústies amb cagarada de gos, perquè, segons la portera, la jovenalla d’avui és purrialla malmesa per una vida excessivament regalada. La culpa la tenen els baldragues dels pares i les toves de les mares, com la bonifàcia del sisè que en té un parell que ni treballen ni estudien. Treballar? Que treballi Rita! Vostè sí que els té ben educats, els seus nois, que ja es veu, ja, que han anat a escoles de França i no a les de capellans, perquè, a les escoles de capellans i de monges, s’aprenen totes les gamberrades i no en surten nens com aquest petit seu tan trempat i ben educat: «Bon dia, senyora Roser. Vol que l’ajudi, senyora Roser?»

Teresa Pàmies, Va ploure tot el dia (1974)

De la guerra, que va durar 32 mesos, ja en coneixeu millor que jo els detalls, perquè la vau viure, encara infants. Després, a l’emigració, algú m’ha dit que, si jo hagués volgut, aquells anys, i amb els meus «mèrits» i la meva «biografia», podia pujar al Comitè Central. Però això són paraules de mala fe i de baldragues. Hom no és d’un Comitè Central perquè vulgui o perquè no vulgui.

Tomàs i Teresa Pàmies, ­Testament a Praga (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 136