En els cercles literaris més aristocràtics, la paraula periodista tendeix a funcionar com un complex d’insults, un còctel d’oportunista, insubstancial, illetrat i simplista. En els medis periodístics més pedestres, l’adjectiu literari no és pas menys pejoratiu. Equival a una mescla altament desqualificadora d’inflat, pedant, amanerat i soporífer. Aquesta mútua aversió resulta incomprensible si tenim en compte que tant el periodista com el literat es guanyen la vida escrivint.

Vicenç Pagès Jordà, Un tramvia anomenat text. El plaer en l’aprenentatge de l’escriptura (Empúries, 1998)

Tot i aquesta aversió meva al sofriment i al deteriorament dels cossos, en definitiva tot i la meva por de la mort, he anat a l’hospital a veure la Pietat, l’amiga de la meva mare, perquè ella m’ho ha demanat.

Maria Mercè Roca, Delictes d’amor (Barcelona: Planeta, 2000)