El text de Francesc Candel [Els altres catalans] també serveix per entendre totes les asprors que existeixen sovint entre els immigrants d’aquella època i els d’ara. Com sempre, els que són manipulats per desenvolupar anticossos contra el foraster mitjançant el prejudici, el rebuig i la repetició de l’exclusió no són els de les famílies benestants (no direm burgeses perquè el terme no està de moda). No, són els que estan en contacte directe amb la població que arriba, els que hi treballen, els que tenen de veïns, els que hi conviuen en el dia a dia i que veuen com el seu entorn, el seu paisatge, canvia contínuament; al capdavall, els que més fàcilment es poden negar a acceptar aquesta nova realitat. Sovint es queixen, amb certa raó, del fet que el seu procés va ser molt més dur i van haver de suportar humiliacions que els nous d’ara no han de suportar. És precisament aquesta gent la que s’utilitza des dels mitjans per atiar el foc del rebuig al que ve de fora, que acaba fent de boc expiatori; donant les culpes als estrangers no les han de donar ni als que els governen ni al sistema que els regeix. Habitatge, sanitat, educació, tot es col·lapsa per culpa d’aquests que sí són de fora, no com ells que, fet i fet, només venien d’una altra zona d’Espanya.

Najat El Hachmi, «L’home que apostava pel matís», pròleg a Els altres catalans (edició no censurada), de Francesc Candel (Barcelona: Edicions 62, 2010)