Tot i que des del mateix títol se’ns diu que és una novel·la, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) és en realitat un còctel de gèneres en què l’ingredient menys important és el novel·lístic. En conjunt, el lector té la impressió d’estar llegint, no una mostra de narrativa de ficció, sinó un híbrid de reportatge d’investigació, d’assaig sobre el món de l’art i de crònica en primera persona sobre les extravagàncies, particularitats, desficis i rutines de la modernitat. És clar que el llibre també presenta elements novel·lescos, però són força secundaris, menys centrals.

Pere Antoni Pons, «Albert Forns, singular i creatiu» (Caràcters, núm. 64, estiu 2013)

En general, el de l’assaig és un gènere improbable, que recorda, més que res, una mena de calaix de sastre literari. El fet és que, sobre aquest particular, les definicions dels millors diccionaris literaris són d’una amplitud i una vaguetat astoradores. Com a trets generalment acceptats tindríem que un assaig és un text reflexiu en prosa o, més rarament, en vers, sobre qualsevol tema, el tractament del qual no ha de pretendre ser ni exhaustiu ni definitiu, i amb una extensió més aviat breu, tot i que, en aquest últim punt, hi ha excepcions clamoroses. Ja es veu que el territori marcat per aquests «límits» és pràcticament il·limitat.

Enric Sòria, «Joan Francesc Mira. Un observador civilitzat», pròleg a Els sorolls humans, de Joan F. Mira (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 5