La primera i principal dificultat a l’hora de tractar d’un gènere tan peculiar com el de l’assaig és que, pròpiament parlant, no es tracta de cap gènere, sinó d’un mer calaix de sastre literari, i n’hi haurà prou amb un curt passeig per les definicions dels diccionaris per comprovar-ho. Sobre l’assaig n’hi ha un grapat, no necessàriament inútils o imprecises. El problema és que l’objecte definit per elles és una immensitat. En català, per exemple, el diccionari de la GEC resol la qüestió per via expeditiva, diu: «Gènere en prosa, no narratiu, que aborda d’una manera lliure els problemes més diversos». No està malament.

Enric Sòria, «Assaig en temps incerts», dins L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (Barcelona: Proa, 2000), pàg. 49

Hi ha en català una expressió que al·ludeix a un calaix, el de sastre, per denotar que hi cap de tot i tot hi està barrejat, i n’hi ha unes altres en què calaix es refereix a la tomba, i no precisament per guardar-hi coses. La frase feta anar-se’n al calaix significa morir, tenir un peu al calaix és estar a punt de dinyar-la, i portar algú al calaix és directament pelar-lo.

Rudolf Ortega, Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte (Barcelona: La Magrana, 2008)