Una nit, abans d’acabar la jornada, Ramon el bibliotecari va trucar amb els artells a la seva porta. «¿Senyoreta Tecla? Vingui. Li vull ensenyar una cosa». I Tecla, de natural curiós, el va seguir per uns passadissos estrets i li va mostrar uns mobles de fusta vella, tots alineats contra la paret, d’aquests que tenen molts calaixos, cada un amb un pom i una clau. «¿Sap a qui van pertànyer aquests arxivadors antics?». Tecla no va saber què respondre. «Aquests arxivadors van ser ni més ni menys que de Pompeu Fabra, el geni compilador de la llengua catalana. En cada calaixet hi ha les paraules. Som per les paraules, senyoreta Tecla. No ho oblidi». I Tecla va passar el palmell de la mà per la fusta que al seu dia va ser acariciada pel mestre Pompeu i va sentir aquella estranya vibració de les relíquies.

Joan Barril, «Les paraules comptades» (El Periódico de Catalunya, 26 de febrer del 2006)

Lalo, de primer, va trucar amb els artells. Després, s’adonà d’una anella que hi havia al costat de la porta i va estirar-la. Va sonar una campana oculta. Mantenien tots un silenci sorrut, sense atrevir-se a moure’s; s’aguantaven la respiració fins on els era possible. En moments com aquell es comprova la veritable utilitat d’un cabdill. Pel seu gust, Lalo també s’hauria estat quiet i a l’expectativa, però el compromís contret l’obligava a l’acció i tornà a colpejar i a estirar l’anella.

Pere Calders, Aquí descansa Nevares (1967)