EL CONTE DEL DIUMENGE
Joan Barril
La senyoreta Tecla Lletraferida va entrar a la preciosa seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Finalment havia aconseguit la beca que aquella prestigiosa institució li havia atorgat per acabar la seva tesi doctoral. L’acompanyava pels passadissos i els claustres, pels jardins i les escales, el senyor Ramon, el bibliotecari de l’entitat. Des de les bigues del sostre fins a les rajoles de les escales, tot era important per al senyor Ramon. Sempre era el primer a arribar i l’últim a anar-se’n. Apagava els llums i connectava les alarmes. L’arribada de la senyoreta Tecla era un nou estímul per al senyor Ramon, satisfet de tenir una mirada a la qual mostrar els tresors de la casa.
Una nit, abans d’acabar la jornada, Ramon el bibliotecari va trucar amb els artells a la seva porta. “¿Senyoreta Tecla? Vingui. Li vull ensenyar una cosa”. I Tecla, de natural curiós, el va seguir per uns passadissos estrets i li va mostrar uns mobles de fusta vella, tots alineats contra la paret, d’aquests que tenen molts calaixos, cada un amb un pom i una clau. “¿Sap a qui van pertànyer aquests arxivadors antics?”. Tecla no va saber què respondre. “Aquests arxivadors van ser ni més ni menys que de Pompeu Fabra, el geni compilador de la llengua catalana. En cada calaixet hi ha les paraules. Som per les paraules, senyoreta Tecla. No ho oblidi”.
I Tecla va passar el palmell de la mà per la fusta que al seu dia va ser acariciada pel mestre Pompeu i va sentir aquella estranya vibració de les relíquies. Confosa, Tecla va sortir al carrer on l’esperava el seu nòvio mentre el senyor Ramon els veia allunyar-se des d’una de les finestres de l’Institut pel carrer del Carme cap a la Rambla.
L’endemà a la nit, a la mateixa hora, Tecla sortia del lavabo quan, en el silenci gòtic, va creure que sentia una lleugera remor de passos. Ni tan sols va tenir sensació de temor. Es va acostar a la zona on hi havia els famosos arxivadors de Pompeu Fabra i li va semblar veure una ombra que s’esmunyia per l’escala. De sobte se’n va anar la llum i Tecla es va quedar a les fosques sota la pàl·lida il·luminació dels llums d’emergència. Un calaix dels arxivadors estava obert. Les fitxes, escrites a mà pel mestre, havien deixat un espai entre la veu electricista i l’entrada electrocutar.
A Tecla Lletraferida, il·lustre i experimentada filòloga i devota de l’ordre almenys alfabètic, no li va ser gens difícil intuir que la paraula que faltava entre les dues fitxes obertes era precisament la paraula electricitat. Algú s’havia emportat la paraula i s’havien quedat a les fosques. Va volar per les escales cap als braços del seu nòvio i el va abraçar dient que havia passat molta por.
Una setmana després, ja armada amb el diccionari del mestre publicat per l’Institut, Tecla es trobava en un moment clau del seu estudi. Va sentir el refilet d’un ocell, el pas d’una ambulància, els crits de nens que jugaven a futbol en una llengua llunyana i tot va canviar. No tenia gens de ganes de continuar amb la seva feina. Víctima d’una estranya indolència va recollir les coses i es va disposar a sortir al carrer. Al passar pels arxivadors màgics es va adonar que un calaixet tornava a estar obert. Entre la fitxa del verb estucar i el substantiu estufa hi faltava alguna cosa. Va consultar el diccionari i li va donar la raó: la fitxa desapareguda feia referència al verb estudiar. Algú s’havia emportat la cartolina de Pompeu i ella havia deixat d’estudiar sense motiu aparent. Posats a fer experiments, Tecla va buscar dins del mateix calaixet la fitxa amb la paraula estatut i la va ficar a la bossa. Pocs minuts després, ja en companyia del seu nòvio, la televisió del bar anunciava en els informatius que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya havia estat derogat de forma misteriosa i imprevista. A Tecla el cor li va fer un salt i aquella nit no va poder dormir.
No va ser fins diversos dies després quan Tecla, després de sortir de l’Institut, va deixar d’abraçar-se al seu nòvio que l’esperava. Va començar a sentir repulsió per ell. Es barallaven constantment. El seu nòvio no entenia res i la melancolia encegava els seus ulls. Un matí festiu, Tecla va entrar a l’Institut, va forçar la porta del despatx del senyor Ramon. Es va dirigir directament al calaix de la seva taula i allà, al costat d’una foto de la mateixa Tecla, hi havia una de les fitxes de l’arxivador Pompeu. La fitxa corresponia al verb estimar. “Som per les paraules”, li havia dit el bibliotecari unes quantes setmanes enrere.
Va ser llavors quan Tecla va tornar la fitxa estimar al seu lloc habitual. I davant el moble prodigiós va buscar la veu bibliotecari, va treure l’encenedor i va veure com una paraula desapareixia del diccionari i un home pèrfid de la seva vida.
Publicat originalment a El Periódico de Catalunya, 26 de febrer del 2006
Comentaris recents
tarannà
Com es ben sabut, a l'interior del País Valencià...
mannà
El gran diccionari de la llengua catalana dona per...
anar lluny d’osques
A banda d'un petit senyal, una osca és també un ...
anar-li al darrere amb un flabiol sonant
Anar ‘radere’ de peix mort, a...
anar a la vela
La frase feta d'avui sembla una mica com l'express...