La vulgaritat ens amenaça constantment, ens encongeix el cor, ens deixa escruixits. Però tot aquest malson s’acabaria si l’IEC acceptés àrbit com a normatiu i àrbit i àrbitre coexistissin en pau i bons aliments. Si calgués, aniria acompanyat de la marca «col·loquial, popular, familiar». Tot seguit de cridar en un estadi
   —A cagar a la via, àrbit de merda!
aclariríem en un to pulcre i moderat:
   —Empro àrbit perquè em comunico en un registre informal.
Només cal que ens ho proposem.

Enric Gomà, El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 39

Aneu a un camp de futbol. De ciment, de sorra o de gespa, amb graderies llampants o instal·lacions rònegues, amb veterans d’equips de barri o canalla de primària. En poblacions de l’interior i en barris de l’àrea metropolitana. En boca de tots, sense gaires dissensions, davant d’una injustícia del reglament sentireu el mateix mot per al·ludir a l’home de negre, a l’escarabat, a l’àrbitre, al refli: «Eh, àrbit!!», «Però àrbit!», «Àrbit, nen…», «Àrbit, fill de…»

Rudolf Ortega, «Àrbit, això és penal!» (El País, 19 d’octubre del 2014)