Enric GomÃ
Un altre cas popular que va sorgir en algun moment per generació espontà nia és à rbit. M’ho va indicar el meu corrector de capçalera, lingüista imaginatiu i articulista polèmic Rudolf Ortega. Àrbit no és cap calc del castellà , perquè en castellà és árbitro, amb aquests encadellats de consonants que no se’ls salta un gitano. En català normatiu és à rbitre, que és la forma respectuosa amb l’etimologia i la que va recollir Fabra. Joan Coromines escriu a l’Etimològic: «a evitar el vulgar à rbrit, en què tant insisteixen alguns» (uns indesitjables que no es mereixen l’aire que respiren, hi afegeixo jo). Per tant, à rbit seria la deformació de la deformació, prà cticament el geperut de Notre-Dame. En tot el Corpus de la Llengua Catalana només n’apareix un, escadusser:
«árbit absolut del seu honor, de sa fortuna y de sa llibertat»
Està extret de Barcelona: son passat, present y porvenir, de l’historiador Salvador Sanpere i Miquel, de 1879. Un sol cas, i sota el regnat d’Alfons XII. Després d’ell, tothom escriurà à rbitre, com un sol home. Potser alguns catalans ho pronunciaven en la intimitat més estricta, entre els llençols:
—Digue’m porcades, à rbit del meu cor.
Però no ho escrivien. Quedava en l’à mbit de la xarcuteria amorosa. Tot i aixÃ, actualment una bona colla de catalans encara diuen i repeteixen à rbit. En la seva faceta llegendà ria de columnista lingüÃstic, Rudolf Ortega va publicar un article sobre aquest aspecte, titulat Àrbit, això és penal!, a El PaÃs del 19 d’octubre de 2014. Si tenen el sistema Google instal·lat a casa, els animo que el llegeixin.
Per què diem à rbit i no à rbitre? Perquè ens és més còmode, perquè és com es deia a casa, perquè ens estalviem aquest festival de erres. Cal vigilar molt, amb les erres. El dia que vaig entrar a la cinquantena vaig decidir que em començaria a cuidar i que a partir d’aquell moment diria mabre en comptes de marbre. Mai cribratge, sempre cribatge.
No és cap mal, à rbit. Del llatà arbiter -tri, en català dona à rbitre, que muta en à rbit. És col·loquial, popular, distès, despreocupat i mandrós, totes elles virtuts principals en un idioma. I en la vida mateixa.

Àrbit és molt útil en un estadi o camp esportiu, si en algun moment d’exaltació mà xima has de proferir una idea concisa, clara i directa:
—Àrbit! Forat negre! Ves-te’n a l’Àfrica amb els micos!
Vull manifestar el meu rebuig a tota manifestació racista i xenòfoba. Jo també estic indignat amb aquest exabrupte que acabo d’escriure i que mereix la meva repulsa més encesa.
Quina és la lacra de la paraula à rbit, quin pecat original arrossega? Que és considerat un vulgarisme. Als catalans la vulgaritat ens horroritza. Som distingits, civilitzats, selectes i elegants. Per res del món ens permetrÃem pronunciar una paraula vulgar, abans ens deixarÃem esquarterar per quatre tractors. Però, atenció, la consideració de vulgarisme varia segons els temps, els à mbits, els països, les classes socials i el món interior de cadascú. El 1932, Fabra considerava que borratxo era un vulgarisme i remetia a ebri, embriac. Segons Fabra, en un català correcte i formal, haurÃem d’escriure «Twitter és un bar d’ebris».
[…]
La vulgaritat ens amenaça constantment, ens encongeix el cor, ens deixa escruixits. Però tot aquest malson s’acabaria si l’IEC acceptés à rbit com a normatiu i à rbit i à rbitre coexistissin en pau i bons aliments. Si calgués, aniria acompanyat de la marca «col·loquial, popular, familiar». Tot seguit de cridar en un estadi
—A cagar a la via, à rbit de merda!
aclarirÃem en un to pulcre i moderat:
—Empro à rbit perquè em comunico en un registre informal.
Només cal que ens ho proposem.
Enric Gomà , El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021), pà g. 35-40
Comentaris recents
clucull
El meu home és de Ponts i ell i tota la seva famÃ...
ca la Quica
Una expressió semblant o equivalent que he sentit...
enteniment
Totalment d'acord Joan. Jo sempre he sentit la par...
güell
Moll diu que Güell és el nom d’un poble ribago...
enteniment
Respecte a la paraula de hui, "enteniment", sempre...