Ankawa, on vaig néixer el desembre del 1955, és un dels molts pobles de la minoria assiriocaldea que es troben espargits per tot el nord de l’Iraq i envoltats, majoritàriament, per altres pobles kurds. […] Ens vam fer cristians tan aviat com va aparèixer el cristianisme i vam esdevenir una gran Església Oriental. Tanmateix, sempre hem estat objecte de la persecució religiosa dels nostres conqueridors, més o menys intensa en funció del grau de fanatisme del govern foraster de torn. Les persecucions no s’han aturat fins avui. Com la majoria de les nacions sense estat, la nostra sort anava canviant seguint els interessos i els antulls dels nous conqueridors. Perses, bizantins, àrabs musulmans, mogols, otomans, britànics i el Nou Ordre Mundial. Durant les últimes fases, tant del domini mogol com de l’otomà, vam patir una aferrissada persecució religiosa.

Pius Alibek, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010), pàg. 9

Sentia que era un personatge
del somni d’algú altre que n’havia usurpat la imatge.
Hauria fet de tot per acabar sortint del full,
per tornar enrere i no escoltar el seu antull
(un malson com aquell, no s’ho val, un pastís de formatge!),
i distingir el seu rostre al bell mig del miratge,
perquè ja no sabia quin d’ells era ell
—un trosset de pastís no val un malson com aquell.

Melcion Mateu, «Confusió», dins el recull Ningú, petit (Barcelona: Edicions 62/Empúries, 2002), pàg. 30