Es comprèn que les nacions, quan tot just han conquerit o reconquerit una frontera, n’estiguin satisfetes. Sobre els mitjans emprats per demostrar aquesta satisfacció i fer-la sentir al viatger, hi hauria, però, molt a dir. Polònia i Lituània, per exemple, són països… ho direm sense ganes d’ofendre: són països poc nets. A Alemanya la netedat és una malaltia nacional. Tot això fa que, quan un tren alemany arriba a la frontera polonesa o lituanesa, els viatgers són invitats a sortir del compartiment, per tal que pugui entrar-hi, amb la missió de netejar-lo, un ferroviari indígena brut com una guilla. És excessiu. A Virbalis, estació lituanesa de frontera, la revisió d’equipatges i passaports dura unes tres hores. És fer-ne un gra massa. De Virbalis se’n deia abans Verbalovska i era la frontera russa. L’estació, tota de pedra, espaiosa, amb pretensions de monumentalitat, demostra que l’imperi rus, com tots els imperis, pentinava amb especial cura la punta del serrell. A la immensa sala de revisió formiguegen ara els uniformes lluents i virolats de la burocràcia lituanesa. Ferroviaris que semblen duaners, duaners que semblen policies, policies que semblen militars i militars que semblen barítons. Els sabres dels oficials són, sense cap mena de dubte, els sabres de debò més grossos del món.

Eugeni Xammar, «Per arribar a passar l’arc de la revolució…» (La Veu de Catalunya, 07.08.1925), reproduït a Periodisme, a cura de Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 1989), pàg. 18