Ben organizat i ben representat, un cop d’Estat, com el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M’atreveixo a dir —després de quinze anys d’anar pel món i de veure’n de verdes i de seques— que com un bon cop d’Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d’Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. Ho provarem, de totes maneres, perquè aquest és el sistema que tenim de guanyar-nos la vida i no ens queda altre remei. Però, abans de començar, creiem del nostre deure advertir al llegidor que, si el que li contarem no li agrada, la culpa serà nostra, perquè no ho sabrem explicar. El cop d’Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d’Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida.

, «El cop d’Estat com espectacle» (La Veu de Catalunya, 17.11.1923), reproduït a L’ou de la serp (Barcelona: Quadern Crema, 1998), pàg. 181

Entremig de les seves desgràcies, Alemanya té la gran sort de tenir un partit com el Centre Catòlic, que és un partit moderat i independent, d’una moderació provada i d’una independència absoluta. […] És un partit que no es proposa fer-ne de verdes i de madures, que no promet la lluna en un cove i que pot esguardar amb tranquil·litat l’esdevenidor. Els membres del partit són, com tothom sap, els catòlics alemanys, concentrats principalment al Rin, a Baden, a Silèsia, a Westfàlia i escampats una mica per tota la resta del país.

Eugeni Xammar, «Una conversa amb el canceller Marx» (La Veu de Catalunya, 02.05.1924), reproduït a L’ou de la serp, pàg. 214