—Com te dius?
   —Anna Farràs Castellnou.
   Ho vaig escriure a l’ordinador. I també la seva adreça. Avinguda Vázquez Montalbán. Això era vora el riu, al barrí del Castell, que es podia veure perfectament des del gran finestral del despatx. Un amàs de xalets supermoderns, tot vidre, línies corbes i terrasses amb barbacoa i piscina blavíssima, envoltats per jardins frondosos i protegits amb murs altíssims, al mig dels quals destacava la mola fosca, sinistra i ruïnosa, mig castell medieval mig masia, que havia estat refugi d’un multimilionari misantrop.

Andreu Martín, Em diuen Tres Catorze (Barcelona: Cruïlla, 1997)

Provaré d’evocar un Nadal a bord del Florida, vaixell mercant francès de divuit mil tones, que Déu l’hagi perdonat. Fa més de vint anys vaig saber que ja no navegava; ara com ara deu ésser un amàs indestriable de ferros vells en algun cementiri o un embalum informe i ple de crostes sepultat al fons del mar.

Joan Oliver, «Nadal de 1939», dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili (Barcelona: Acontravent, 2009), pàg. 139