Ubach parlava a la muntanya, embadalit i estàtic. Contemplava aquell massís que s’aixecava alterós i vertical enmig d’aquella plana on, des de qualsevol dels seus racons, es podia veure el cim cobert de boires espesses i, de tant en tant, les resplendors enlluernadores dels llampecs que hi queien.

Martí Gironell, L’arqueòleg (Barcelona: Columna, 2010), pàg. 143

L’Abelard Mascarell i Mainat, Lalo per als amics i coneguts, no pertanyia a cap altra aristocràcia que no fos la dels diners. És a dir, que de títol no en tenia cap, però de diners, en canvi, en tenia a carretades. Per això, i per la seva imatge senyorial i el seu tarannà alterós, a Santa Eulàlia algú li havia posat per sobrenom el Baró, i la broma havia fet fortuna.

Núria Pradas, Somnis a mida (Barcelona: Columna, 2016)