Alosa ensangonada,
el cant que s’assolella
fa tornar vidre l’aire.
Pena ta volarada
en l’onada metàl·lica
d’un cel tan pur que sembla
buit de vent i de vida.
en mi, romàs a terra,
el teu crit em fa angoixa,
sento el bat de les ales,
pressento l’invisible combat
que t’ageganta,
alosa,
i sol·licita
extrems de voluntat
en contra el buit de l’aire.

Jordi-Pere Cerdà, «Alosa», dins Tota llengua fa foc (1955)