El Rubén continua menjant com un ocellet, com una cadernera per ser exacte. Tan polit ell. Posant-se el tovalló a la boca i netejant-se els morros cada cop que vol parlar. Tan educat que està recte assegut a la cadira. Tan autocontrolat que ha menjat el que ha menjat, ha begut la cervesa, ha demanat aigua amb gas, i aire que vol dir vent.

Jordi Basté i Marc Artigau, Un home cau (Barcelona: Rosa dels Vents, 2017)

   —Senyores, què fan? Ja ho saben, a la residència, que són aquí? No es deuen pas haver escapat, oi? —va preguntar la meva mare.
   —Què són tantes preguntes? Deixeu-nos en pau! Això és un lloc fantàstic on ens podem estar! No hem dit res als del centre, per descomptat! No ens deixen fer res realment divertit, mai. I sí, d’acord: ens hem escapat!
   —Però, dones, els ho han de dir que marxen, si no les troben patiran! —va aconsellar-los la meva mare.
   —Estem aquí mateix, tampoc n’hi ha per tant. Només hem hagut de creuar la plaça. I, a més, no volem dir-ho. Ara mateix és un lloc secret, un lloc privat. Qui el troba se’l queda, i nosaltres l’hem trobat abans. Així que aire, que vol dir vent! —va dir la senyora Montserrat.

Mar Bosch Oliveras, El dia de l’esquerda (Barcelona: La Galera, 2021)