L’Empordà és terra de contrastos. Muntanya i mar, indústria i pagesia, immigració i turisme d’elit, esperit republicà i política conservadora, pollastre amb escamarlans i ànec amb naps, la humitat dels aiguamolls i l’aspror rocosa del Montgrí, l’ombrívol clot del Cargol i el lluminós far de Sant Sebastià, la preservació de l’espai i l’especulació urbanística.

Pere Pons, «L’Empordà: entre el tràmec i els pals de golf» (El Punt [edició comarques gironines], 4 de setembre del 2003)

En 1789, en el seu famós pamflet Què és el Tercer Estat, Sieyès acceptava amb orgull l’origen gal —i romà— del poble francès i proposava de «depurar» la nació d’aristòcrates, és a dir, dels qui es vantaven de ser descendents dels «salvatges sorgits dels boscos i dels aiguamolls de Germània». Posteriorment, els historiadors liberals com Augustin Thierry i François Guizot, aquest des d’una perspectiva més conservadora, interpretaren la història de França com una lluita secular entre la majoria gal·la i l’aristocràcia franca, que tingué el moment culminant en una Revolució que arribava a veure’s com un conflicte ètnic, la revenja final dels gals contra els seus opressors francs.

Pau Viciano, Des de temps immemorial (València: Tàndem, 2003), pàg. 60