Molt de llarg en llarg, la família em venia a fer alguna visita. Era una cosa rutinària i freda, no teníem res a dir-nos, i tant jo com ells frissàvem que el funcionari ens anunciés que l’hora de visita era acabada.
   M’adonava que m’anava adaptant a la vida de presó, que m’hi adondava, i allò no era gens del meu gust perquè, a la presó, adaptar-s’hi i resignar-se és deixar passar el temps inútilment. I a mi em calia activar-me per no perdre la meva manera pròpia de pensar, la meva autonomia. No volia pas que el sistema m’absorbís.

Miquel Adrover, L’home del dit tallat (Palma: Documenta Balear, 2016), pàg. 172

N’Armando!… Ja no n’hi havia d’artistes com aquell. S’havia nodrit en les darreries de l’escola romàntica, i no podia ai! adondar-se an els nostres temps positivistes, com diuen els lletruts, o de pa-en-butxaca, com diem nosaltres ignorants.

Miquel dels Sants Oliver, L’hostal de la Bolla (1903)