Molt de llarg en llarg, la família em venia a fer alguna visita. Era una cosa rutinària i freda, no teníem res a dir-nos, i tant jo com ells frissàvem que el funcionari ens anunciés que l’hora de visita era acabada.
   M’adonava que m’anava adaptant a la vida de presó, que m’hi adondava, i allò no era gens del meu gust perquè, a la presó, adaptar-s’hi i resignar-se és deixar passar el temps inútilment. I a mi em calia activar-me per no perdre la meva manera pròpia de pensar, la meva autonomia. No volia pas que el sistema m’absorbís.

Miquel Adrover, L’home del dit tallat (Palma: Documenta Balear, 2016), pàg. 172

Ignorava per què en uns moments en què en la seva ànima rugia la tempesta i es trobava en un instant decisiu de la seva vida, que podia tenir terribles conseqüències, havia de fingir davant d’un home foraster que, tanmateix, tard o d’hora ho sabria tot; però adondant la tempesta interna, s’assegué i es posà a conversar amb el visitant.

Lev Tolstoi, Anna Karènina (Badalona: Proa, 1933), traducció d’Andreu Nin, pàg. 1.056