Estava enamorada, no pensava en cap altra cosa. De fet, només vivia per a l’amor. I un dia la mare em va despertar: «Hi ha tancs sota les nostres finestres! Em sembla que és un cop d’estat!». Li vaig contestar, mig ensopida: «Mare, deu ser un exercici militar!». Carai! Sota les nostres finestres hi havia tancs autèntics, mai no els havia vist tan a prop. A la televisió retransmetien El llac dels cignes. Va arribar a tot córrer una amiga de la mare, molt amoïnada perquè anava endarrerida uns quants mesos en el pagament de la quota del partit.

Svetlana Aleksiévitx, Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Barcelona: Raig Verd, 2015), traducció de Marta Rebón

Moscou estava bruta; en un altre temps, capital resplendent! Piles d’escombraries pertot arreu. Les escombraries de la llibertat: llaunes de cervesa, embalatges de colors, pells de taronja… Tothom rosegava plàtans. Ara ja no és així. Se’n van fer un fart. I vaig comprendre que la ciutat que abans tant estimava, on em sentia tan bé i al meu aire…, aquella ciutat ja no existia. Els veritables moscovites estaven esgarrifats, es quedaven tancats a casa o bé emigraven. El Moscou d’abans havia desaparegut. L’habitava una gent nova. Hauria volgut fer les maletes a tot córrer i fugir.

Svetlana Aleksiévitx, Temps de segona mà. La fi de l’home roig, traducció de Marta Rebón