La gent va riure, és clar, però si en aquell moment el cos menut del pare Batllori, amb tots els ornaments blau cel que li havien posat, hagués començat a levitar, i s’hagués anat enfilant per les altíssimes columnes de Santa Maria del Mar, cel enllà, em sembla que ningú se n’hauria estranyat. Hi ha trajectòries vitals que mereixen ser culminades amb un miracle. Va insistir el jesuïta: «M’heu preparat un funeral de primera: amb dos cardenals, bisbes, i capellans a desdir.»

Miquel Berga, «Batllori» (El Punt, 26 de maig del 2002)

I ara era a la Cova del Drac, i durant quinze dies va fer aplaudir el públic que assistia a aquelles Tardes Populars com feia molt de temps que no es veia aplaudir ningú. «Tot i que no entenen res», reblava la Maria Antònia Oliver, «—això d’obrers i de fàbriques és un món molt allunyat de la Cova, de les taules de marbre, del fum dels cigarrets, de la fredor dels gin-tònics, de la vermellor d’una mitja llum de tango dels anys vint—, aplaudeixen, aplaudeixen a desdir l’Ovidi Montllor».

Núria Cadenes, L’Ovidi (València: Tres i Quatre, 2002), pàg. 96