I, sense entretenir-se, l’Alba va ajeure en Dídac de bocons sobre l’herba del marge, va fer-li treure tanta aigua com pogué, el girà de cara enlaire en comprovar que encara no donava senyals de vida i enfonsà la boca entre els seus llavis per tal de passar-li l’aire dels propis pulmons fins que el noi parpellejà i es va moure, com si aquella boca estranya li fes nosa.

Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (1974)

Com podien saber on era, quant d’espai havia recorregut? No tenia temps de resoldre el problema, perquè algú ja cridava. Es deixà caure de bocons, darrere els sembrats, i aleshores li semblà que reconeixia la primera finca per la qual l’havien perseguit. No podia ser. Tots els camps eren iguals, de nit. Retrocedí lentament cap al riu.

Manuel de Pedrolo, Es vessa una sang fàcil (1954)