Barcelona és una població de gran sensibilitat econòmica i, com les poblacions d’aquesta característica, té els matins molt típics. A l’hora matinal, a l’àrea barcelonina, és rar el dia que no es posi a volar alguna pesseta. Qui diu una pesseta diu un duro, o cinquanta mil duros, o tres-cents mil duros. I bé: de seguida que les pessetes es posen a volar, apareixen un nombre indeterminat de barcelonins —generalment vint-i-dos o vint-i-tres— que es posen a córrer per atrapar-les i fer-se-les seves. L’espectacle és bonic, molt entretingut, i no crec que en els camps d’esport es produeixi res comparable, tant per la destresa com per l’emoció. La pesseta va volant, de vegades puja i de vegades baixa, descriu elegants arabescos. No es deixa pas agafar tan fàcilment. A la fi, però, un o altre dels qui fan la carrera —sovint després d’una lluita que dura successius matins— se n’apodera. Davant del fet consumat, els seus competidors queden un moment perplexos, però la perplexitat dura poc. De seguida es posa a volar una altra pesseta i apareix un altre grup de professionals especialitzats, més o menys, més aviat més que menys, a córrer darrere la moneda. Es posen a treballar amb un entusiasme magnífic fins que se la fan seva.

Josep Pla, «Els matins», dins Barcelona, una discussió entranyable (1956)

Tanmateix, arriba el turisme, que és cosa regirada i paradoxal de mena, i aconsegueix que, mentre a Sant Pol de Mar —per no dir a tota la costa— gairebé totes les terres de conreu són completament ermes, cada matí d’estiu un tractor llauri meticulosament la sorra de la platja de cap a cap: la llaura i la llaura i la llaura.

Perejaume, Pagèsiques (Barcelona: Edicions 62, 2011)