Alt, fort, els ulls grisos com la mar Bàltica, que els alemanys anomenen mar de l’est, cappelat, el comissari Kubitzky tenia una cara bestial, espatlles de bou i un somriure tranquil·litzador com el cant nocturn d’una metralladora en la plana russa. Malgrat l’aspecte de bàrbar, el comissari era un home molt intel·ligent. Conreava l’aire estúpid, així com l’accent de Suàbia, que els alemanys no s’han agafat mai seriosament. Els seus orígens provincians no li impedien de dominar la geografia berlinesa com ningú.

Joan Daniel Bezsonoff, La ballarina de Berlín (Barcelona: Empúries, 2017)

L’Avdéiev i en Bondarenko van tornar al cap d’un parell d’hores.
   —¿Què, els heu deixat? —va preguntar-los en Panov.
   —Sí. A cal comandant encara no dormien. Els hi hem dut directament. I escolta, tu, quina cosa més simpàtica, aquests cappelats! —va continuar l’Avdéiev—. Us ho juro! M’hi he fet un fart de xerrar.
   —Ja ho tens, tu, això: que xerres —va dir en Nikitin, malcarat.
   —Són com a Rússia, de debò: iguals. Un estava casat. «¿Tu bar una maruixka?», li pregunto. «Bar», em diu. «¿Tu bar un barantxuk?» «Bar.» «¿Molts?» «Dos», em diu. I anàvem xerrant així. Molt simpàtics.
   —Simpatiquíssims —va fer en Nikitin—. Tu troba-te’n un quan vagis sol, que t’esbudellarà.

Lev Tolstoi, Hadjí Murat, dins Tres novel·les breus (Barcelona: Club Editor, 2023), traducció d’Arnau Barios