El futbol d’alta competició deu ser l’activitat més inflada de la història de la humanitat, un joc primari i anodí, sense interès ni contingut, sobre el qual s’han escrit les hipèrboles més exagerades i absurdes que es puguin imaginar («És art! És cultura! Els jugadors fan obres mestres! Els partits són esdeveniments històrics!»), per la senzilla raó que és un espectacle de masses que mou quantitats indecents de diners. La glorificació de la grolleria, la prepotència, la mala educació i la ximpleria llisa i pelada, redimides pels diners. 

Sebastià Alzamora, «Alves, justícia venal» (Ara, 21 de març del 2024)

Allò que hom sol anomenar la veu del narrador o l’estil del narrador, està construït a base d’hores de temptatives, de lectures d’altres veus, de lectures en veu alta per captar ritmes i racons secrets, d’assaigs de tons diferents, de provatures incessants en cerca dels ressorts que fan màgica una frase i en condemnen una altra per anodina.

Jaume Cabré, La matèria de l’esperit (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 127