Josep Pla

I així arriba el dia de la commemoració dels fidels difunts. Anem al cementiri. Aquest dia és important, tant pel cementiri com per raons arrelades en l’entrellat més profund de la nostra pròpia vida. La commemoració dels fidels difunts és el dia de l’exaltació de la memòria humana en el que la memòria té de més tràgic i de més irreversible. ¿Com hem tractat les persones que hem conegut? Les hem tractades com solem tractar les persones: amb una barreja d’afecte i d’irritació. És una manera de fer que gairebé no podem superar, involuntària, diríem. Hem estimat les persones situades al voltant nostre, però hem vist els seus defectes —els seus defectes i les seves molèsties—, que sovint ens han fet la vida difícil. Davant d’elles, rares vegades limitàrem les nostres vel·leïtats, els nostres desigs. Per satisfer-los, molestàrem notòriament, inquietàrem, desolàrem les persones més estimades.

L’home es passa la vida complotant amb si mateix. Quants complots no férem contra les persones a les quals portàrem més afecte! «Sí —ens diguérem—, ell, o ella, tindrà un disgust, passarà moments desagradabilíssims…, però no poden pas sacrificar-nos sempre! Després, més endavant, arribarà un moment en què podrem reparar la incorrecció, l’ofensa.» Però en aquests càlculs oblidem la mort. Oblidem que la gent es mor i que la reparació es fa impossible. I llavors comencen les hores de les lamentacions, els moments dels remordiments. De les persones que passaren avall, ja no en recordem els defectes, els inconvenients, aquelles reaccions que tingueren amb nosaltres i que ens portaren a tractar-les amb duresa i, de vegades, sovint, amb un absolut menyspreu. De les persones que passaren avall, no en recordem més que els moments de silenci, de fredor, de malícia, d’odi, que per elles tinguérem. Els morts tenen aquest avantatge; deixen d’ésser pesats, la seva gesticulació ja no és ridícula, la seva cara ja no és massa vista, les seves paraules ja no fereixen. Es converteixen en ombres melangioses de la nostra memòria incerta. I els vius tenim aquest desavantatge: el de sentir l’espina del que poguérem fer i no férem, del que hauríem pogut estalviar i no estalviàrem, del que hauríem pogut donar i no donàrem. Del que hauríem pogut fer, estalviar, lliurar, dir, amb tan poc esforç o amb un esforç mínim!

Però ja és tard. Les lamentacions són inútils, buits els nostres penediments, les reparacions són estèrils. I això posa, en la nostra vida, una projecció d’ombra i de tristesa. La vida de la memòria ens envaeix i pressiona la nostra present existència. Però ja no hi ha remei, tot és inútil, les lamentacions no tenen cap sentit. El temps és irreversible i el que ha estat ha estat purament i simplement. Enverinàrem la vida de les persones que més estimàrem. A les persones indiferents, no els férem, potser, cap mal, precisament perquè ho eren, perquè no havíem entrat en la seva vida. En canvi, amargàrem la vida a les persones que més estimàrem. ¿Què deuen pensar de nosaltres aquestes persones que arribaren a la pau definitiva? ¿Què deuen pensar de nosaltres els nostres millors amics? Deuen pensar potser que més els hauria valgut una atenció, una ajuda, una mirada amable, un somriure, un gest cordial, en vida, que tots aquests vans remordiments pòstums, que aquestes corones i aquests crisantems que els portem ara, en aquest temps. Els nostres cementiris tenen molta pompa, són impressionants, superbs.

—De quin estil són aquests cementiris? —sento que algú pregunta.

—Són de l’estil del penediment…

Josep Pla, fragment d’«El temps de les castanyes: els records», dins Les hores
(Barcelona: Destino, 1971), volum 20 de l’Obra completa, pàg. 408-410