De nou al locutori, asseguda, amb els auriculars a les orelles i el micròfon molt a prop de la boca. Va somriure en veure’s al vidre del davant, solament la cara. La figura del tècnic s’havia desdibuixat, com si s’hagués fos, i ella es somreia, amb els ulls brillants, les galtes molt vermelles, d’un vermell encès de desig. De calenta, ja n’estava des del moment que, com aquell qui diu, havia començat a parlar pel micròfon, pràcticament a mormolar, només per a ella mateixa. Però en saber que algú també s’estava excitant mentre ella parlava, encara s’hi va engrescar més.

Maria Jaén, Amorrada al piló (Barcelona: Columna, 1986)

Per què els intel·lectuals ens hem equivocat tant? Quan tots érem partidaris de Rosa Luxemburg i de l’eurocomunisme, de sobte cau el mur de Berlín. Fins fa pocs anys, els xinesos eren els més pobres del món i tots fèiem càbales per ajudar-los. Avui els Estats Units depenen, com aquell qui diu, de la Xina. Si la Xina entra en fallida, l’economia dels Estats Units trontolla.

Xavier Rubert de Ventós a Contra-diccions. Un foc creuat sobre el món contemporani, de Beth Galí (Barcelona: La Magrana, 2013)