Té una habitació de convidats, però com que de convidats no n’espera, diu, l’ha anomenat el quarto dels capricis.
   —Dels capricis? —amollo.
   —Sí, és per llegir, per fer sudokus, per meditar, per assajar…
   —Assajar?? —Confesso que em fa riure—. El què?
   —No pensava dir-ho però, com que després me recrimineu que no parlo, pos que m’hai fet conferencianta.
   —Què dius ara.
   —Faig discursos.
   —I què dius?
   —Motivacionals.
   —I què motives a fer, tu, a callar? —La Remei ho intenta però no es pot aguantar el riure després d’aquest comentari meu, cosa que m’alegra com quan érem menudes i la feia riure.

Maria Climent, A casa teníem un himne (Barcelona: L’Altra, 2023)

Les sentia grallar de fons, totes alhora, semblava una conversa entre sordes. De sobte, s’han posat a xiuxiuejar. I una: Què dius ara?
   Parlaven de mi, n’estic segura.
   I la més grossa devia dir, La filla de la Neus? I l’altra, Doncs no hi té gens de retirada, tan seca, tan menuda, tan neulida —i encara hauria afegit amb una enveja antiga—: Amb la presència que tenia sa mare!

Carlota Gurt, Sola (Barcelona: Proa, 2021)