El país ha estat desmesuradament panarra. El pa ha fet créixer generacions senceres. No s’entendria la història de Catalunya sense el paper fonamental del pa. Pa sec, pa negre, pa tou, pa torrat… El pa s’ha menjat de totes maneres. Amb sopes, amb vi i sucre, amb oli i amb llesques grosses i amples per matar la gana. Els rosegons de pa i les engrunes s’aprofitaven sempre. Una barra de pa no es podia deixar de cap per avall ni tampoc es llençava. Un aire gairebé sagrat ha envoltat sempre el pa.

Lluís Foix, La marinada sempre arriba (Barcelona: Columna, 2014)

Per això, més que la llista de somnis d’any nou, que dura menys que alguns entrenadors a les banquetes, m’acontentaré si simplement puc continuar amb els fets senzills que donen sentit als meus dies, com escriure aquesta columna (ja en són quaranta!); perseguir els fills pels camps d’esports els caps de setmana i veure-m’hi una pila d’anys endarrere amb una il·lusió de boig corrent cap a la pilota; tornar a Montilivi i els rituals que hi hem creat, com saludar els que eren coneguts i cada dia són més imprescindibles; quedar a la mitja part amb els cosins on sempre per matar la gana amb galetes, celebrar gols i abraçar-nos, aplaudir l’equip i marxar junts pontificant sobre el joc, exultants o deprimits. Tornar a casa, obrir la porta, rebre somriures i saber que allà també ens hi espera la vida de debò.

Jaume Arxer, «El que dona sentit a l’any nou» (L’Esportiu, 2 de gener del 2025)