He vist l’or vell del Priorat; les planes
lentíssimes de l’Ebre
color de riu i sang; el dur silenci
dramàtic de Gandesa; l’enrunada misèria
de l’ínclita Morella.
He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d’enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.
Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra.

Josep Maria Llompart, «Memòria d’un viatge», dins La terra d’Argensa (1972)

Un home cara al mar et contemplava,
dolç infant de l’enyor, avui, setembre,
tardor just encetada, llum sonora.

Afadigats capvespres de diumenge…
La margarida de les hores vessa
delicades tristors; una mà blanca,
a la finestra, diu la mort perfecta
del ponent musical; na Magraneta
besava en Bernadet sota les fulles
de la darrera rosa de la tarda,
i ambdós fugien, cavalcant el somni,
pel vell mur de l’enfront. Hi ha joguines,
calcomanies pàl·lides, tal volta
llibres de Juli verne —oh, joia pura!

Josep Maria Llompart, Poemes de Mondragó (1961)