Al cap d’uns mesos, es va poder reincorporar a la feina. I d’aquí ha vingut el que et volia dir. Renoi! S’ha enamorat com un batxiller i ara veu la vida de color de rosa. No et pensis, no, no n’està de cap gran senyora, no, sinó d’una pageseta d’aquí mateix, de Pallarès, que deu tenir la seua gràcia, perquè a ell les mosses sempre l’han rondat i no anava buscant compromís. Al contrari, que, amb la guerra, tota la família ha quedat tan escurada, com la majoria, ja ho saps, que no en té ni per dur-la al cine. És un dir. Però aguell cosí, abans fet una nafra i tan desesperat, ara només mira al cel i als núvols pensant en la xicota. Renoi, no sé com s’ho fan les dones! Perquè potser a tu et passa lo mateix, però, lo que és a jo m’agraden totes.

Maria Barbal, A l’amic escocès (Barcelona: Columna, 2019)

   —Sabeu jugar a Robin Hood, Huck?
   —No. Qui és Robin Hood?
   —Ves, va ésser un dels homes més grans que mai hi hagi hagut a Anglaterra, i el millor. Era un lladre.
   —Renoi! Em plauria de ser-ne. A qui robava?
   —Només que a xèrifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram així. Però mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia les coses amb ells: tant tu, tant jo.
   —Bé, devia ésser una bella persona.
   —Ja us jugo qualsevol cosa que sí, Huck. Oh! Era l’home més noble que mai s’hagi conegut.

Mark Twain, Les aventures de Tom Sawyer, traducció de Josep Carner (1918)