Les has portades nou mesos al ventre, les has parides patint, t’has quedat embadalida contemplant-les mentre els seus llaviets mamaven la llet dels teus pits o veent com somrien dormint, els has eixugat les llàgrimes quan et venien plorant que els fea mal el colze o la panxeta, les has empapussades quan es negaven a obrir-te la boca, t’has rist tu a soles de les mil i una dimonieries i barrabassades que et feen quan eren xicotetes —que ara ja no te’n rius tant—… No i no!, no es pot admetre tan fàcilment un canvi tan regran!…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002), pàg. 38

Ara diu que volen que un diputat representi cinquanta mil habitants. Això és infantil. ¿Com és possible que hi hagi cinquanta mil homes aplegats que pensin exactament igual que un de sol? ¿Quina representació pot tenir aleshores aquest darrer? Potser es creurà que dic una barrabassada, però no veig gaire diferència, en proporció, entre que, en un país de vint milions d’habitants, mani un senyor sol o en manin quatre-cents.

Pío Baroja entrevistat per Irene Polo a La Rambla (2 de novembre de 1931), dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 79