Prosaics i elementals, nosaltres vam passar la glacera calçats amb humils xiruques i sense cap suport de piolet, grampons, bastó ni corda de cap mena. Ara ho veig com una imprudència, potser greu, però llavors anava així: érem joves curts d’armilla i sense pressupost per anar equipats com calia.

Isidor Cònsul, Tractat de geografia (Barcelona: Empúries, 2008), pàg. 134

Com que la casa de l’Adèlia quedava lluny, la Clotilde havia donat diners a la Dolors perquè agafessin un carruatge, però la mainadera li va contestar que amb una tartana ja n’hi havia prou.
   «La senyora va fluixa d’armilla».
   El conductor de la tartana, un traginer, va permetre que la Clotildina s’assegués al seu costat. Per a la criatura, va ser tota una experiència perquè va tenir la sensació que ella també conduïa el carro. La Dolors es va quedar al darrere, en una banqueta lateral que feia de seient.

Maria Carme Roca, Les illes interiors (Barcelona: Columna, 2023)