A l’empresa on faig feina, mai no s’ha fet aquesta cosa anomenada «L’amic invisible». Però se veu que els meus caps són emprenedors i innovadors, i posats a crear falses tradicions, enguany han inventat «El lot invisible». L’any passat per aquestes dades i en aquest mateix diari, criticava la mentalitat de certs empresaris, que encara se pensen que dins la memòria col·lectiva dels treballadors sura l’esperit d’un passat de fam i misèria, i per Nadal els obsequien amb lots dignes de la postguerra. Vaig aconseguir que admetessin que els obrers també tenim paladar i, a vegades és millor poc i bo, que molt i dolent. Ha estat l’alegria del conill, m’hauria d’haver mossegat la llengua; sempre m’he perdut per xerrar massa.

Amb l’excusa de la crisi, enguany res de res. Ni la trista capsa de cartó d’estètica i contingut dels anys 50. Ja començ a enyorar el pot de melicotons en almívar i la botella de xampany Canals i Nubiola sense grapa. Desolació total: ni lot, ni loteria, ni dinar; per aquesta banda no em queix, aquesta classe de celebracions són una creu. Vaig fer feina durant molt de temps a una immobiliària important i amb molts d’empleats. Val més oblidar l’espectacle. La gent s’engata i surt el que amaga durant tot l’any. Els llepaculs brinden pels caps per voler fer mèrits i els rebecs callen o, si van una mica contents, acumulen punts per mai no accedir de categoria. L’alcohol és un detonant perillós en certes ocasions.

Parlant de desolació, enguany no he fet ni el Betlem. L’any passat la cussa se va menjar Sant Josep. A aquest pobre home sempre li toca rebre. Tenc una predilecció especial cap al sant baró, fins al punt que no em vaig deixar dur per modes i vaig posar el seu nom al meu fill, seguint la tradició familiar. A la meva família hi ha tants de Peps, que ja fa Pep, com diu la dita popular. Al meu parer a Sant Josep li han encolomat un paper molt injust dins la història i sense que ell mai no s’hagi pogut defensar i expressar el que vertaderament pensava de tota l’endemesa. George Moustaky amb la seva cançó Joseph mon vieux Joseph l’encerta de ple. Almanco qualcú se recorda d’ell des d’una altra visió i no des de la figura ensucrada d’home resignat a un destí que ell ni tan sols devia entendre.

Les figures del meu Betlem són antigues heretades dels meus pares, són les mateixes amb les quals fa més de 50 anys vaig guanyar un concurs de pessebres organitzat per la parròquia de Sant Nicolau. Aquesta santa gent tenia la paciència d’anar de casa en casa per jutjar qui en mereixia el premi. A ca nostra el Betlem ho fornia mon pare al menjador. Construïa un cadafal amb quatre fustes, ma mare l’endiumenjava amb retalls de domàs, i aprofitaven l’embalum per amagar davall els regals de Reis. A ca nostra ballàvem estrets i qualsevol espai s’aprofitava. Feia molt de temps que nosaltres sabíem on amagàvem els regals, però teníem la saviesa de respectar la innocència dels majors o per ventura era la por de rebre una clotellada per xafarders. El premi que vaig guanyar va ésser una pepa de color negre. Na Negreta li dèiem.

Una servidora anava tota cofoia exhibint l’exotisme d’una pepa negra pels carrers d’una Palma, on les úniques persones de color conegudes en aquella època eren el negre de Can Matons i el Rei Baltasar. Quan només fèiem el Betlem no era gaire complicat anar a la comuna de Bunyola en el tren de Sóller a cercar barba soca, però quan va arribar el costum estranger de l’arbre de Nadal la cosa se va complicar. Arrabassàvem un pi jove (amb perdó del GOB, per pecats passats ) i el traginàvem en el transport públic. Ja vos podeu imaginar tot el tragí que suposava. Tornant al pobre Sant Josep menjat per la maleïda cussa. He anat a voltar per les parades del mercat de Santa Llúcia, a cercar una figura del sant baró que no desdigués de les figures antigues. Me’n demanaven una doblerada i la veritat el temps no estan per aquests dispendis.

He decidit que faré el betlem amb la verge i el Bon Jesús com una família de dos en lloc de tres, com n’hi ha tantes. Abans de representar Sant Josep vestit de plàstic o molt petitó de fang, m’estim més conservar la seva absència en el record, amb tota la dignitat que tenia la figura que sempre va presidir el nostre betlem durant anys i anys. No sé si és a causa de la crisi, però els lladres van de rota batuda. Han robat l’arbre de Nadal de plàstic que la portera de la finca on visc havia guarnit amb tota il·lusió. Els veïnats més antics fan propostes tant agressives com d’anar en pla somatent a escorcollar pis per pis per així poder descobrir els lladres. A ca nostra poden venir quan vulguin, tenc la consciència ben tranquil·la. Mai no robaria un arbre de plàstic, encara hi ha classes.

Publicat originàriament al Diari de Balears el 24 de desembre del 2008