Al marge de l’expressió estrictament literària, els escriptors —i també els artistes en general— han servit en cada moment de la història per a una cosa diferent. En alguna època, per cantar les excel·lències del poder i, en una altra, per posar el seu gra d’arena per fer miques el poder. En alguna època, per fer l’èpica d’un poble, i en una altra, per somiar els estats més lírics de la intimitat. En alguna època, per recuperar la memòria personal o col·lectiva, i en una altra, per oblidar-la o destriar-la.

Ignasi Mora, «Els arrossos de Josep Piera» (Avui, 18 de desembre del 2000)

De les conseqüències funestes que pot provocar l’elecció d’un títol, en dóna bona referència el conte de Quim Monzó «El conte». Després d’enllestir el conte més rodó, perfecte i meravellós que mai ha escrit, el protagonista es dedica a la tria del títol, però després de rumiar-hi molt i molt arriba a la conclusió que «no hi ha cap títol prou perfecte per aquell conte tan perfecte que cap títol no li és prou bo, cosa que impedeix que sigui perfecte del tot». I el fa miques.

Isidre Grau, La maleta de l’escriptor. Un itinerari per la creació literària (Barcelona: Rosa dels Vents, 2005), pàg. 170