I com que l’aixeta de la font regalimava sempre, s’havia fet un xipoll que quan no el remenàvem nosaltres i el fang s’aquietava al fons, tenia l’aigua clara, i si t’acostaves, t’hi veies com en un mirall. I els parotets també s’acostaven al xipoll perquè sembla que els agradava de mirar-s’hi, tan bonics, amb les ales blaves o vermelles. I hi havia parotets i marotetes, que la gent sabuda diu libèl·lules. I nosaltres aleshores sabíem quin era el parotet i quina la maroteta, però ara ja he oblidat com ho sabíem.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 68

I tancava els ulls i tornava a mirar, però no podia alçar-me de la meua cadira perquè la morta era ma tia, i diu que la família havia d’estar present. M’hauria agradat d’anar-me’n amb els altres xicons a caçar parotets vora la font, o a fer arca amb els de Bellaguarda, o a jugar al calig a la plaça. Però havia de romandre al costat d’ella i mentrestant la seua ànima-papallona estaria creuant el llindar de l’altre món.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya, pàg. 154